Dissabte tarda, si us sóc sincer, estic més que fos. El cansament que arrossego, no se exactament a que es deu. Potser algun tipus de virus o potser són els infants que tenim a casa. Com ja sabeu, aquest any tenim les dues germanes Ahmed, però sempre hi ha algun que altre infant amb nosaltres o sigui que de tres mínim no baixem. Poc a poc la situació et va desgastant i quan t’adones de la situació ja estàs cremat del tot. Aquest fet implica que et tornis més inflexible a mesura que passen els dies. Tot i no voler i d’esforçar-te al màxim hi ha moments que mires enlaire i et preguntes: on me ficat? però llavors mires a les nenes i t’adones realment d’on estàs. Estàs ajudant a passar un estiu diferent a unes nenes que mai més, tret dels quatre o cinc anys que poden sortir dels campaments, gaudiran d’aigua corrent, de llibertat, d’una piscina o de l’olor d’una flor o dels arbres. La solució, respirar fons, i buscar energia d’allà on sigui. Compartir el desgast amb la dona i comentar la jugada amb els amics, que sempre estan disposats a fer alguna que altra broma que t’ajuda a soportar millor el cansament.
