Ahir havia de ser un d’aquells dies tranquils. Un diumenge d’estiu amb molta calor, on la migdiada s’imposa sense que li oferim massa resistència. Ens vam aixecar força tard, fet inusual, quan tenim les nenes i desprès d’esmorzar un mica vam pujar un moment a Andorra. Allí hi comprarem un parell de sabates noves(per cert tot i ser de rebaixes la cosa, barata, no és), per l’Adila i la Handa. La petita com sempre, al.lucinada amb el riu i l’aigua, deixava anar exclamacions cada cop que el riu es feia visible al costat de la carretera.
A l’hora de dinar, la cosa es complicà una mica. La Txell, tant si com no, va voler que les petites sahrauís es menjessin una gamba. Error garrafal!. Els problemes com us podeu imaginar van ser importants i la cara de fàstig de películ.la. Potser ens costà deu minuts que la petita Handa es menjés un tros tant petit, que ben just en podia sentir el gust. Les arcades i les males cares precedien una tarda incerta. En aquest moment crec que vaig superar la meva cada vegada més tocada paciència. Una paciència que va esclatar cap a les deu de la nit, quan de manera “innocent” (aquí qüestiono clarament la seva innocència) la Handa va torçar el meu dit petit de tal manera que el dolor produit superà de llarg l’oposició d’una paciència ja cansada. La bronca següent sembla que feu efecte, doncs aquest matí la calma i el silenci eren les protagonistes.
