Aquest matí la ressaca de l’estatut és evident. Tot i el vot majoritari del sí, cal que tots plegats reflexionin sobre l’opció que molts ciutadans d’aquest país vam escollir, No anar a votar. De fet aquesta opció ha guanyat per majoria absoluta. Avui he escoltat a en Joan Puigcercós fent algunes reflexions molt interessants. La primera: “aquest no és l’estatut que volem, però l’ha escollit una majoria (de la minoria) i per tant és també el nostre.” Segon: “Cal que ERC reflexioni”. Comparteixo les dues afirmacions, però personalment vaig més enllà. Demano als dirigents d’ERC valentia i els pregunto el següent: Qui, com i per què ERC es va veure forçada a canviar la seva opció política envers l’estatut?. Afegeixo a més: potser alguns dels seus dirigents territorials han d’assumir que han fet més mal que bé i per tant la dimissió és l’única sortida que els queda.
La resta de partits polítics que s’ho fassin mirar. Aquesta pírrica victòria del Sí què suposa per Catalunya? De moment que la dreta més carrinclona de Catalunya: CIU, tregui pit pensant que ja s’acosta el dia de retornar al govern de la Generalitat. Ells no han pensat mai en Catalunya alhora de negociar l’Estatut. La seva estratègia ha estat clara, acabar amb el tripartit i sobretot castigar ERC per no haver-los escollit. Veure en Duran i Lleida celebrant la victòria del Sí quasi em fa treure el sopar, però com diuen alguns, “la política és així” o era “el futbol és així”
