El proper dijous 24 d’agost les tres sahrauís que tenim a casa tornaran cap a la seva terra. Com que aquests dies no tinc massa temps d’escriure he decidit tornar a penjar l’article d’opinió que vaig publicar tot just fa un any:
(Publicat a Diari d’Andorra 24/08/05 i Bondia 24/08/05)
(Periòdic d’Andorra 26/08/05)
Durant els setze anys de guerra oberta entre el Front Polisari i el Marroc, més de dos mil militars marroquís foren distribuïts per diferents presons sahrauís. El règim de Hassan II no en va reconèixer mai la seva existència i va esforçar-se per colonitzar directament el territori del Sàhara Occidental.
El passat dijous, finalment, el Front Polisari, en un gest que l’honora, va alliberar els darrers 404 presoners marroquís que encara estaven sota la seva custòdia. Sembla clar que, en aquests moments, el regne del Marroc hauria de contribuir a trobar una sortida al conflicte, alliberant els presos sahrauís i dialogant amb el Front Polisari, per solucionar políticament el conflicte. Des del seu inici, l’any 1975, l’actitud del règim del marroquí ha estat massa allunyada dels plantejaments que ara es necessiten. Les agressions, maltractes, violacions i ocupacions il·legals han estat i són habituals en els territoris ocupats.
La situació dels campaments de refugiats sahrauís lluny de millorar, empitjora any rere any. A més, malauradament, la solució al conflicte no es preveu a curt i mig plaç, fet que condueix a part de la població sahrauí a un carreró sense sortida. Malgrat l’esforç internacional, sempre però civil i mai apadrinat pels governs europeus, sembla realment complicat que Marroc canviï la seva estratègia d’ofec contra la població sahrauí. El darrer acord de pesca signat per la Unió Europea i Marroc el passat 28 de Juliol, ens fa témer el pitjor. Si poc o res havia fet el govern Zapatero per donar un cop de mà a un poble que fa trenta anys viu en l’exili, sembla clar que amb aquest acord la situació ha quedat clarament sentenciada. És una llàstima que els socialistes catalans i espanyols renunciïn a recolzar la lluita pacífica d’un poble que agonitza en un petit racó de la hamada argelina.
Amb aquest context el proper divendres els nens i nenes sahrauís que han passat l’estiu entre nosaltres retornen als campaments. El color dels seus ulls i l’expressió feliç de la seva cara, quan parlen de casa seva, ens fa oblidar per una estona la situació en la que realment viuen. Les rialles, les abraçades, les corredisses i els petons han estat els protagonistes de l’estiu. Bé, em deixava l’aigua. Tan se val el moment del dia, sempre estan disposats a cabussar-se entre rialles i crits d’alegria. No puc, però, evitar certa tristor cada cop que les miro i penso que els temps s’acaba. Que només queden quatre dies, que poc més podem fer per elles. El desert les espera i res ho pot evitar.
Una part d’elles, però, sempre es quedarà aquí amb nosaltres. Jo les tindré en un petit raconet del meu cor. Adéu “reines” i fins l’any vinent.
