Confuci, filòsof xinès, va dir: Exígete mucho a ti mismo y espera poco de los demás. Así te ahorrarás disgustos.
Quanta raó tenia el bon senyor!!. Tot i així sempre hi ha bona gent i bons amics amb qui pots confiar quasi cegament. Ara bé, hi ha molta gent que té un rostre terrible. Que un tingui rostre, bé entra dins els paràmetres de la vida, no passa res. Però a sobre de tenir rostre intentar fer veure als altres que no en tens i fer-te la víctima, per aquí no hi passo. Potser es pensen que la resta som rucs? per no dir altra cosa. Alguna vegada he estat temptat de dir-li a algun/a: Però tu de que vas?. No se, però, si fruit de la meva educació, de la meva resposabilitat o d’algun altre motiu misteriós prefereixo (de moment) callar. La cosa empitjora si entremig s’hi barrejen els sentiments. Tant els d’un com els aliens o d’altri.
Què passa amb tots aquests “carallargues”? Fins quan continuaran actuan així? Hi ha algú disposat a parar-los els peus? Jo estic temptat a començar a fer-ho, ara bé, quines en seran les conseqüències? Es evident que la relació que puguis tenir amb aquella persona es veurà ràpidament deteriorada. Tot i així potser és interessant córrer el risc i viure sense aquests tipus de personatges a prop. Segur que m’estalvio més d’una encabronada. Us proposo fer un front comú, una ONG, una associació, una secta o qualsevol altre tipus de col.lectiu que persegueixi i descobreixi els “carallargues”.
Bé, gràcies per escoltar-me, ja em sento millor. Casualment avui m’he topat amb un/a carallarga i evidentment m’he encabronat.
