No sé si coneixeu el “Cas Dreyfus”. De fet, fou un escàndol polític que va dividir França durant els darrers anys del segle XIX:
En 1894 el Servei d’Intel·ligència francès descobreix, en la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, una carta sense signatura que anuncia l’enviament de documents secrets. La investigació arriba a la conclusió que el capità jueu Alfred Dreyfus, destinat en l’Estat Major, és el culpable, sense majors indicis que una lleu semblança caligràfica. Sens dubte la seva condició de jueu va ser un element determinant alhora de condemnar-lo. Dreyfus mai va admetre les acusacions. El procediment judicial va mostrar greus irregularitats, a més de flagrants contradiccions i manipulacions als més alts nivells. Per aquest motiu la seva família va seguir intentant provar la seva innocència. L’any 1895 es produeix un canvi de prefectura del Servei d’Intel·ligència militar. El nou responsable descobreix que el veritable culpable és el major Ferdinand Walsin Esterhazy i que Dreyfus havia estat víctima de l’antisemitisme de l’anterior cap d’Intel·ligència. Malgrat les noves proves l’Esterhazy, protegit per bona part dels sectors més reaccionaris de l’exèrcit francès, és declarat innocent.
Amb la societat francesa completament dividida. L’escriptor Émile Zola, l’escriptor Octave Mirbeau, el líder socialista Jean Jaurès i el radical Georges Clemenceau van encapçalar la causa dels dreyfusards a partir de la publicació el 13 de gener de 1898 al diari L’Aurore d’una carta oberta de Zola al president de la República, Félix Faure, titulada J’accuse («Jo acuso»), en la qual acusava al tribunal que va jutjar a Esterhazy d’haver-lo declarat innocent sabent que era culpable. La denúncia feta per Zola, li costà l’exili i infinitat d’amenaces de mort. De fet morí pocs anys després, 1902, d’una manera força estranya. Malgrat tot la publicació de la carta va aconseguir fer revisar el cas i la detenció del tinent coronel Picart.
Quantes vegades heu tingut ganes d’escriure una carta titulada J’accuse? Jo moltes. Hi ha tants caradures pel món, tants i tants “xulos”, tants i tants mediocres amb ganes de ser el que no són. Tantes injustícies, tanta gent malvada, tanta bona gent que pateix injustícies. I, en el fons, per a què? Segurament perqué algú vol sentir-se superior. Normalment aquests tipus de personatges tenen un perfil tant baix, són tant curtets que la manipulació i l’engany s’han convertit en les seves úniques armes. Què és “tenir poder”? Esclafar algú quan convé? Fer-se ric? Sentir-se superior? o poder-li dir algú a la cara que és un mediocre, un injust i una mala persona amb tota la tranquilitat del món sabent que la veritat t’acompanya i assumint-ne les conseqüències. Malgrat els més de cent anys a qui recordem? al mediocre? a la víctima? o a qui va tenir el valor de defensar els seus ideals?
Zola sempre!!!
