En Pep hi diu la seva

Què és per vosaltres un bon dia?
Potser un dia redó? un dia perfecte? un dia inoblidable? un dia feliç?

Tinc un amic que des de fa temps no aconsegueix tenir un dia redó. Té dies correctes, fins i tot alegres, però no perfectes. Li han passat coses bones, jo diria que molt bones, però també coses dolentes. Fa temps que pateix, que lluita, que aguanta, però quina capacitat de resistència té el nostre cos? Des de fa uns dies el seu cos li torna a emetre senyals. Una certa tristor, un cert dolor al pit, un no dormir massa bé. El seu cor s’accelera, el seu cap també. Allò que abans tant sols era una petita encabronada, ara esdevé quelcom superior, més difícil de controlar: Un dubte, parla i deixa anar alguna bestiesa o calla i el turment encara és pitjor i la bola es fa més i més gran. Sap, però, que si aguanta una mica més potser les coses milloren. De fet sap que milloraran. Es pregunta, però, si ha tardat massa… Si potser serà massa tard. Cada crisi que patim deixa el seu rastre en el nostre cos. L’estómac fa mal, el nostre motor, el cor, quins desperfectes tindrà després de tants i tants nervis? i la nostra part emocional, es pot recuperar?
A vegades em diu que té por. Por de quedar-se sol, por de ser rebutjat, por de no poder aguantar més, por a no saber que cal fer, por de no compendre i de no ser comprés. Té, però, una gran por, un punt dèbil: la por a desaparèixer.

Tots sabem que ningú és perfecte, que la caguem tantes i tantes vegades. Trobar-se en una situació de molt d’estrès és demolidor. No saps quan, però hi ha un moment on el teu cervell diu prou. A partir d’aquest moment tot es descompensa. Qualsevol cosa és possible, qualsevol qüestió pot multiplicar-se per cent, per mil, i aquí és on la cagues. Obres la boca i deixes anar qualsevol cosa, tot es difús, tot és anar cap aquí i cap allà, tot es desordre, però s’ha de buidar el pap sinó petes. Normalment, sempre li explico al meu amic, petes amb qui tens més confiança i deixes anar tota la merda, amb perdó, en un parell de minuts. I quins minuts!. Són d’aquells minuts que recordes per sempre. Són aquells minuts del ridícul total i absolut.
Malauradament un cop buidat lo pap la cosa millora però no totalment. Han de passar hores, dies, i fins i tot mesos. Cal recuperar l’equilibri. Tornar a ser el mateix no és fàcil, potser mai ho tornes a ser. Jo crec que no. Però tothom pot pensar i creure el que vulgui.

On anava….?,
…Normalment la gran cagarada, va acompanyada de petites rèpliques posteriors. Com els terratrèmols. I normalment són aquestes rèpliques les que fan més mal. La gran cagarada s’aguanta, però deixa els individus tocats, amb greus ferides. Les rèpliques aprofiten aquesta escletxa per crear caos i confusió.
La gran pregunta que tots ens fem, el meu amic també és: Què fem ara?
Doncs demanar perdó, creuar els dits i esperar que la persona estimada (víctima dels teus nervis) sigui altre cop benèvola.

El meu amic diu que demanarà perdó, creuarà els dits i esperarà de nou a que la seva estimada sigui benèvola.

Destijo que tinguis sort!