Des de fa molts anys va néixer en mi un sentiment nacionalista important. Un sentiment de català, de catalanitat, de ser membre d’un petit col.lectiu, d’una terra, d’un país. Aquest sentiment sempre l’he acompanyat d’un pragmatisme absolut. És a dir intento fugir del fer volar coloms i anem per feina, per lo pràctic, per lo demostrable. En aquest sentit entenc la relació entre Espanya i Catalunya. Malauradament i sobretot en les darreres setmanes el meu pragamtisme s’està emplenant d’esquerdes. No puc entendre la situació política actual d’Espanya. Aquest bipartidisme enfrontat, ja tradicional des dels primers intents de governs democràtics, no és l’Espanya que volem, que necessitem per desenvolupar-nos com a poble. Sóc historiador i arqueòleg de formació i el que veig en aquests moments ens recorda massa a situacions viscudes en el passat. La confrontació, l’odi, la rancúnia entre les dues espanyes. La d’esquerres i la de dretes. La manifestació d’avui del pp n’és un clar exemple. Banderes espanyoles, himnes, símbols i més símbols franquistes, llaços, llaçets, odi, culte a la persona de l’expresident (el pitjor de la història d’aquest país). Imatges com la de l’ajuntament de Múrcia on dos grups de persones d’enfrontaven, es cridaven i s’insultaven tot defensant els seus ideals polítics no són millor pel país. Les imatges lamentables del Congreso de los Diputados o del Senat són d’un país de pandereta. Recollint les paraules d’en Raimon: “Jo no sóc d’eixe món“.
Aquesta no és l’Espanya que ens ha d’acompanyar en el nostre llarg i dur viatge cap a l’autodeterminació. Aquesta Espanya de trinxeres, de disbarats, de confrontació fa allunyar-nos dia a dia d’un possible projecte comú. Fa en definitiva que malgrat tot em senti més nacionalista.
Pep, és pitjor del que creus.No hi ha dos Españas, hi ha dos partits que es tiren els trastos quan poden i, aquí hi ha el verdader problema, arrosseguen una massa que va darrere del xai que porta l’esquellot sense mirar on van ni que fan els que van davant.Aquells que defensen la unitat nacional el tenen clar si no l’arreglen ja que, donada la situació actual, no m’estranya que algunes autonomias, nacionalitats, paises (diga-li com vulguis) no vulguin formar part d’aquest pais. És més, el que m’estranya, vist el que hi ha, és que n’hi hagi d’altres que si vulguin i no aspirin a autogovernar-se i passar de la banda que assenta els seus culs a Madrid i fan el necessari perquè no s’els desenganxin de la cadira.La resta del poble ni veu dos Españas ni li te mania a ningú ni están ofesos amb ningú, però, com sempre, menjem el que ens posen a la tele.Et deixo amb uns versos de Machado: Españolito que nacesal mundo, te guarde DiosUna de las dos Españasha de helarte el corazón.