Bé doncs com ja comença a ser habitual que els viatges de tornada des de Puigcerdà es converteixin en petites joies reflexives. Un dia t’adones que ets gilipolles (amb el bon sentit de la paraula) i avui m’he adonat de nou d’un sentiment profund que tinc des de fa temps. Aquest sentiment o més ben dit desig és: viatjar, conèixer món i fotografiar-lo. Hi ha, però, varis inconvenients. El primer la hipoteca i la resta doncs els motius de sempre, que sóc una mica cagat, que si la família, que si la mandra, que si ara no és el moment. M’agradaria fotre el camp una temporada, allunyar-me del Pirineu, viatjar per Àfrica, potser Àsia i tornar, amb la ment oberta, amb una experiència vital absoluta, amb una mirada diferent. Quedar-se a la Seu, està bé, però tancar-si et fa pansir, la ment s’enfosqueix i et tornes un ser gris i obsessionat amb les teves coses. Osti que només vivim una vegada home!! Sempre em dic: has de ser valent i fer-ho, potser a poc a poc, un viatge per aquí, una sortida per allà i quan en tinguis quaranta i pico el gran viatge. De moment l’únic que puc fer es llegir i somiar. Somiar és gratuït i en tinc molta capacitat i llegir també m’agrada, i si a més trobes lectures interessant doncs perfecte.
Aquí us en deixo una:
De Gonçal a Gopal (en llibre) o la versió digital en versió blog Unany.com
Les aventures d’un fill de Balaguer que un bon dia va decidir fer el viatge de la seva vida.
