Ahir i després de molts i molts dies la lluna va tornar a visitar-me. Estava al jardí de casa, intentant gaudir de la fresca de la nit després de la calorada de la tarda. De cop i sense pensar-hi gens vaig rebre una trucada. Era ella de nou, tota blanca, tota majestuosa. Gràcies a ella vaig conseguir comunicar-me de nou amb la llunyania, amb el desert. Poc a poc va aparèixer un somriure que va il.luminar la meva relaxada cara. Aquest estiu és diferent, la trobava a faltar i finalment ha tornat. Moltes vegades no hi penses, però no pensar-hi no vol dir que no hi sigui. Allà, constant, solitària observant tot el que passa. Ahir va tornar a fer de nexe d’unió, de somni, de somriure però també d’enyorança.
Sempre dic: veus la lluna? Doncs jo estic allà d’alt pujat a sobre d’una cadira movent els braços i dient HOLA!!!! em veus? no?? fes servir la imaginació, i ara?? i llavors escolto un emocionat: Ara sí, ara sí que et veig. Llavors entén que malgrat tot, malgrat la distància i la calor sempre estarem allà fent-li companyia.
com si fosis el Petit Príncep…
jo per aquí, tafanejant.