Negra nit, els núvols cobreixen pràcticament tot el cel. De tant en tant alguna escletxa deixa entreveure alguna estrella il.luminada tènuement per la llum de la lluna. Aquests dies fa molta calor, suposo que tots la patim. Imagineu-vos, però patir-ne encara més, quasi sense límit, una calor intensa, sufocant, seca. Alguns l’hem experimentat, però al mes d’abril quan encara és suportable. Àfrica crema, i el desert quasi s’evapora. Atrapats, sense sortida centenars de sahrauís suporten com poden aquesta peregrinació pels inferns del desert d’Argelia. Ells no pateixen per si unes infraestructures insuficients els deixaran sense llum, ells no en tenen de llum. Sentat al jardí de casa amb el portàtil a les cames penso en com seria la meva vida sense les comoditats que m’envolten, en com seria tot plegat si fos nascut a Etiòpia o Uganda. El color de la teva pell, el barri o la ciutat on neixes, o el país que et dona la nacionalitat són la marca que duràs tota la vida a la teva vora. Cada dia centenars d’africans, americans, asiàtics i europeus inicien un viatge cap a l’Occident industrialitzat. Molts no arriben al seu destí i molts d’altres hi arriben però les condicions que els esperen són terribles. Tots marxen amb la seva marca gravada al foc roent esperant que aquesta desaparegui en arribar al seu nou destí. Segurament tenim molta sort, potser massa. La nostra marca és de luxe, d’alt standing, som europeus, blancs i vivim envoltats de comoditats. Però i si no fos així?
Imatges d’un diumenge de juliol…
