Diada Nacional de Catalunya
Aniversari del cop d’Estat de Pinochet a Xile
Aniversari dels atemptats de New York i Washington
Podria seguir però prefereixo aturar-me. L’onze de setembre pels catalans és com per la resta d’habitants d’un país, un dia especial. Bé cada vegada ho és menys però en moments durs, de crisi, en plena dictadura l’onze de setembre era combustible per la nostra societat. Les diades nacionals sorgeixen, normalment, de moments durs, fins i tot terribles, on la unió de tot un poble pot ser la diferència entre viure o desaparèixer. El poble sahrauí, per exemple, dóna molta importància al 27 de febrer (el 27 de febrer de 1976 va proclamar-se la RASD, República Àrab Sahrauí Democràtica).
Alguna cosa, però ha canviat en mi els darrers anys. L’onze de setembre té un altre significat. No puc oblidar aquell migdia de 2001 quan mig adormit vaig viure en directe i per la tele una acció terrible. Vaig veure com una colla de fanàtics s’enduien per davant la vida, les il.lusions i els somnis de tres mil persones. I tot plegat per a què?
Cap argument és vàlid, cap Déu, cap llei, cap paraula justifica les matances d’innocents. Fer demagògia és fàcil, potser és el més fàcil de fer. N’hi ha molts que s’hi apunten, alguns es fan dir “progres”, altres són uns fatxes, tant se val vingui d’on vingui la demagògia és verí. Si unim fantisme, incultura, pobresa, injustícia, amb hipocresia, demagògia i diners el còctel és explosiu.
