En Pep hi diu la seva

Ahir cap el tard vaig agafar el portàtil per iniciar una visita a les webs i blocs habituals. Miro el correu electrònic i llegeixo un mail:

L’amic Antoni Girao menciona el meu bloc en la llista de premis “Bloc Solidario”:

“El tercer premi BLOG SOLIDARI, és per aquell a qui em pensat tots i totes els catalans que cal que el tingui, si, en PEP HI DIU LA SEVA … el lluitador pro saharauí dels Pirineus, aquell que des de una terra tant verda, porta tones de solidaritat cap el desert.”

Bé després de la sorpresa inicial, li comento a la Txell i em quedo un xic fora de joc. Fa més de dos anys que escric habitualment en aquest bloc. He parlat molt del sàhara, de les nenes, de les meves experiències, però també de les meves pors, il.lusions, de política i de ruqueries què també m’agraden. Tot i controlar de tant en tant les visites del bloc, un servidor no s’imagina quanta gent llegeix les paraules que escric. A vegades us he parlat de com em despullo davant vostre i us parlo amb tota la franquesa del món. M’agrada dir les coses tal com són, tot i que moltes vegades dubto molt abans d’expresar i comunicar allò que penso. Aquest espai m’ha ajudat a fer-me gran. He après a comunicar-me millor però també a no pensar tant i dir més.

Tot el que podeu llegir està escrit des del cor, des dels sentiments, això sí, filtrat tot per una gran dosi de racionalitat. Sempre he donat la cara i penso fer-ho en un futur, no em fa por allò del “què diran”. En aquests dos anys el bloc ha experimentat una gran remodelació, sobretot de disseny i també una evolució en els temes tractats.
En aquests darrers mesos el Sàhara i els sahrauís han compartit espai amb altres qüestions, sobretot polítiques. Aquest fet m’ha fet pensar que a vegades era infidel a l’esperit inicial del bloc. La resta de companys de la wilaia catalana segueixen fidels a la luita constant en favor del poble sahrauí. Un servidor va i bé, és a dir, a vegades penso que no en parlo prou. Sovint em pregunto: potser podries fer més, parlar-ne més, penjar més fotos, iniciar alguna campanya…. sí ja ho sé penso massa, tots fem el que podem, però i si puc fer-hi més? i si començo a estar cansat? i si ja no tinc més paraules?

Davant els dubtes el millor remei és saber que els companys et llegeixen, saber que hi ha algú que perd cinc minuts cada dia per visitar el meu bloc. Hi ha benzina millor? saber que el missatge arriba, que els minuts i hores invertits en escriure han ajudat a la causa sahrauí, a persones que coneixes, que estimes, són un bon motiu per continuar escrivint.

Bé, avui segurament el bloc té garantides unes quantes paraules més, unes quantres imatges més i alguna ruqueria també.

Gràcies per pensar en mi Antoni i sobretot per llegir-me. Una abraçada solidària per a tots els que em llegiu en especial als companys de la wilaia catalana i també per a tots els amics que malgrat no parlar català de tant en tant fan l’esforç de visitar-me.