Fa un parell de dies vaig comentar-vos com d’interessant havia trobat una frase sobre el silenci. La recordo: “el silenci és el soroll més fort que hom pot trobar”
Sóc un gran amant del silenci, però no de qualsevol silenci. M’agrada aquella petita delicatessen d’un silenci ben trobat, d’aquell silenci que acompanya una mirada profunda i alhora tendra. D’aquell petit gran silenci que transmet solidaritat, amor, comprensió, tot junt en un sol moment. D’aquell silenci ben trobat que situat just en el lloc adecuat enmig d’una frase li dóna sentit a tot plegat.
El silenci és important en la nostra comunicació, fins i tot en el llenguatge musical s’utilitza com qualsevol altra nota. Els grans oradors utilitzen el silenci de forma magistral. Però hi nosaltres? sabem gestionar-lo?
Molts de nosaltres tenim por del silenci, moltes vegades l’hem identificat amb la manca total i absoluta d’idees, de paraules, al buit total i absolut. Però qui diu que això sigui necessàriament així?. Potser el silenci és tot el contrari, és plenitud i paraula tot junt. I si aquell silenci l’identifiquem amb seguretat, amb saber, amb intel.ligència? Qui sap callar quan toca és precisament qui sap parlar millor. El silenci ens acompanya quan meditem, pensem, somiem i creem. Qui sap estar sol amb ell mateix en absolut silenci és un mestre, no puc donar-li altra definició. De tots els silencis em quedo amb dos:
El primer: l’identifico amb la lluna, silenciosa però sempre present
El segon: és el silenci de dos quasi desconeguts, l’un parla català, l’altre hassania, no s’entenen quan parlen però sí quan es miren, hi ha tanta gratitud en les seves mirades. Enmig, entre ells dos un braser escalfa l’aigua que els permetrà compartir un te, un símbol d’amistat tot enmig d’un profund però reparador silenci…
