Des de fa un temps, m’obligo a escriure dos o tres entrades setmanals al bloc. La clau i l’èxit d’un bloc és la seva actualització. Fer-ho cada dia és quasi impossible però fer-ho tres vegades per setmana és una xifra acceptable.
Obligar-se a fer coses és un fet habitual en les nostres vides. Uns s’obliguen a fer règim, els altres a fer esport, alguns a llegir, uns quants a fer alguna trucada al parent o amic de torn i així infinitament. Fins i tot n’hi ha que ens obliguem a estar contents i de bon rotllo, quan potser tens ganes de tot el contrari. Aquest punt de disciplina quasi espartana està bé, fins i tot crec que és necessària. Ara bé, d’aquest m’obligo a … fer no se què…., podem caure fàcilment en un m’obligo a viure una vida que no m’agrada o a fer coses que realment avorreixo. Fer petits sacrificis, per un mateix, per la parella, pels fills, pels amics, pel país, per algú o per alguna cosa és del tot honorable sempre què aquest sacrifici no representi la nostra anul.lació com a persones. Tots coneixem persones que engolides per un ideal o per una idea sacrifiquen la seva manera de pensar, la seva vida, la família o allò que més els agrada.
És difícil no caure en aquest petit forat de la petita obligació, que bé seguida d’una nova petita obligació que un cop finalitzada dóna pas a una nova obligació. Fes allò, ves allà, ves a buscar, truca, cuina i un llarg etc de verbs que units poden arribar a col.lapsar qualsevol.
El gran truc, potser, és obligar-te a fer-ho tot amb bon humor i al.legria. Què estúpid no?? Doncs sí, però potser funciona. Entre obligació i obligació hem de procurar trobar un moment per nosaltres, per a fer allò que ens vingui de gust, per parar, mirar, llegir, o badar. Tant se val el què fem sempre i quan en tinguem ganes i ens vingui de gust sense cap obligació associada.
Bé després de tanta reflexió de segona regional m’obligo a aturar-me i deixar d’escriure. . . fins a la pròxima obligació….
