Doncs sí, des d’ahir sembla ser que l’hivern comença a treure el cap. Amb l’arribada de la tardor i posteriorment de l’hivern s’inicia una reacció en cadena que d’una manera o altra ens afecta a tots plegats. Menys llum, menys color (tot i l’explosió de colors d’inicis de tardor), més tristor, més fred i sobretot més sensació d’estar sol. Els canvis d’estació són moments de risc per l’ésser humà. Pràcticament tots en patim les conseqüències. Canvis d’humor, nervis i alguna que altra depressió. És curiós no? Sempre em pregunto com pot ser que el nostre entorn ens condicioni tant. Com pot ser que la lluna ens faci sentir millor o pitjor? Com pot ser que unes hores menys de llum ens facin sentir més tristos?
Normalment sóc un paio poc parlador, bé d’inici, després no paro. Aquests dies quan passeges, vas de compres, a la barberia o a fer un cafè, has d’anar en compte. Sóc, com molt bé m’han definit, molt sensible a la comunicació no verbal que tots plegats emetem. Hi ha gent que no s’hi fixa, però jo hi tinc un petit do en això, ves per on!. Si unim aquest do a una intuïció important, la suma és trencadora. En les nostres mirades s’hi amaga tristor. Aquesta és la gran revelació d’avui. Estem comunicats permanentment els uns amb els altres, però això no vol dir està acompanyat. Comuniquem, comuniquem, comuniquem, però què comuniquem i com ho fem? I pensar? voleu dir que pensem?
Tornant a l’inici de la reflexió, aquests dies quasi no m’atreveixo a preguntar com estàs? et trobes bé? immediatament el teu interlocutor pensa, Ja era hora!!!!! algú en qui abocar les meves penes. A veure no em mal interpreteu, jo també ho necessito fer i amb urgència, però la gran pregunta és: per què en tenim aquesta necessitat? La resposta té una sola paraula: solitud.
Doncs sí, ens trobem sols tot hi estar permanentment acompanyats. Molts pensen que amb xerrar ja n’hi ha prou i parlen i parlen, hores i hores. Doncs no, sentir-se acompanyat vol dir mirar-se, sentir l’escalfor d’una mà amiga quan la necessites, vol dir parlar sense necessitat de mentir i sobretot cedir i entendre els altres. Sempre he pensat que la solitud era una combinació d’egoisme i necessitat barrejada amb una dosi de tristor i incomprensió. A vegades som nosaltres mateixos els que busquem estar sols. Necessitem el nostre espai propi, però aquesta necessitat pot convertir-se en una desgràcia si t’acostumes a allunyar-te quan les coses no van bé. És com un peix que es mossega la cua. A més solitud més necessitat en tens i com més sol et trobes més trist estàs. No sé si m’explico bé. Aquella sensació de plaer i llibertat que tens a l’inici d’estar sol és converteix en una llosa que poc a poc t’asfixia.
La gran pregunta és: Què puc fer? Doncs no ho sé. Els meus poders només serveixen per fer la diagnosi, res més! (Un toc d’humor sempre és necessari, no?).
Ara seriosament, proposo solemnement crear l’agrupació de solitaris/es urgellencs/es. Podríem funcionar més o menys com el Rotary club. Ens trobem de tant en tant i fem un gran sopar. Això sí, està prohibit parlar. La comunicació ha de ser no verbal, apa imaginació al poder!
Potser així, envoltats de persones solitàries i sense poder-hi parlar ens trobarem més ben acompanyats…..
En conclusió aquest post és un deliri hivernal d’un solitari que vol deixar de ser-ho, o no…. Salut!!
