Dimarts vinent sortirà de l’aeroport del Prat el vol xàrter del Frente Polisario que fa el viatge fins a Tindouf. És un vol cansat, quasi sempre de nit i molt i molt llarg. De fet són unes tres hores i mitja de vol, però entre esperes, més esperes, i encara més esperes la cosa s’allarga molt. Dimarts la Txell i en Pep no hi seran en aquest avió. Per primera vegada en tres anys i després de fer cinc viatges ens quedem a casa. El motiu? doncs la veritat en són uns quants. Alguns de bons, fins i tot diria extraordinaris (ja en parlarem més endavant). Els altres? doncs els de sempre, la feina, les peles i tot allò que un pot dir per convèncer la pròpia ment de la impossibilitat de viatjar. Trobarem a faltar la gent, les nenes, la sorra, el cel, la lluna i les estrelles. Però sobretot l’experiència de compartir un fet únic amb gent única.
Sincerament un no pot imaginar en quin racó de món, ni en quin moment coneixerà un amic. A vegades ja el coneixes, ja hi tens tracte, però és distant, fins i tot pot arribar a ser cordial. Un dia, però, descobreixes que aquell tracte cordial s’ha convertit en complicitat i poc a poc la complicitat es transforma en una gran amistat. Els nostres viatges a Tindouf han aconseguit justament això.
Aquest cop, però el meu amic viatja i jo em quedo a casa. Tant l’un com l’altre acompanyats, això sí, dels seus (la dona i la família), però si us sóc sincer crec que no serà el mateix, ni per mi, ni per ell.
Company gaudeix del viatge i sobretot fes moltes fotos, jo em quedo per aquí a controlar la situació mentre espero poder gaudir de les teves explicacions sobre el viatge. Fes-los una abraçada a tots i sobretot no oblidis dir-los que malgrat tot voldria estar allà on justament tu estaràs dimarts fotent la conya marinera de sempre.
BON VIATGE!!
