Dijous tarda, fa fred, molt fred, estic a casa fent el mandrós, són quasi les vuit. Tinc un petit dubte, em ve de gust pujar a la Seu per assistir a la xerrada de l’amic Miquel Alet sobre Bòsnia, però s’està tant bé davant la llar de foc. El dubte s’esbaeix ràpidament agafo la jaqueta, les claus del cotxe i m’encamino cap a la capital urgellenca. Arribo el primer, xerro una mica, dono un cop de mà i en un tres i no res comença la xerrada. El Miquel desprèn emoció quan parla. Es nota que les experiències viscudes a Bòsnia l’han marcat positivament. Tot escoltant-lo i veient les imatges començo a recordar aquell estiu del 1995.
Tinc presents les imatges de la guerra, la sang, les llàgrimes, els cascs blaus holandesos, les promeses serbies. Tot vist quasi en directe per televisió. Vam assistir en directe a un genocidi i tots vam fer el mateix mirar-ho per la tele i no fer absolutament res. Començant pels cascs blaus holandesos (aquest fet va suposar la dimissió del govern holandes uns anys després) i acabant pels dirigents internacionals. Tots vam mirar cap a una altra banda.
Aquest fet no ens ha de sorprendre gens, de fet portem centenars d’anys fent el mateix, apartar la mirada i fer com si la injustícia no existís: què incrèduls no?
De totes les imatges que he recuperat del conflicte des d’ahir em quedo amb aquesta:
M’agradaria recomanar-vos…
aquest article de el País (Srebrenica, diez años después) de Juan Goytisolo
la web de l’associació trenkalòs
i per acabar el bloc de l’amic Miquel (Mir-Pau)
