Doncs això estic en blanc, no sé pas que puc escriure. Hi ha tantes coses a dir, però potser millor callar-les. Em faria gràcia explicar un parell de coses, però algú es pujaria per les parets.
Així doncs explicarem una mena de petita història:
Sempre he pensat que quan un entra en un cau d’escurçons està condemnat a morir o a matar els escurçons (en sentit figurat, no m’interpreteu malament). Entres, mires, vas en compte, però finalment reps la picada mortal. Ara bé què passa quan els escurçons es queden sols? Quan no hi ha enemic comú? quan no poden mossegar ni engolir cap presa? Doncs passa l’inevitable. Els escurçons comencen a mirar-se, a dubtar d’ells mateixos, a no tenir-ho clar i com que estan tant habituats a fer mal, doncs comença la guerra entre ells. Picada amunt, picada avall.
El més curiós, però, és que l’escurçó és immune al seu propi verí!. Malauradament ells no ho saben i continuen picant i mossegant, escopint verí a dojo. Malgastant energies i recursos en una guerra absurda.
Passats uns dies la situació és insostenible, l’obsessió per derrotar l’altre s’ha multiplicat per deu i és en aquest moment quan silenciosament, amb molt de compte entra en escena l’enemic comú dels escurçons. Ells no ho saben, no l’han vist, estan massa enfeinats amb la seva lluita, però l’enemic espera, amagat en la foscor. De cop un bon dia apareix del no res i etziba un cop mortal als escurçons.
L’enemic a guanyat! està sol, sense oposició i gaudint de la seva victòria.
Bé la història és breu i segurament ridícula, però si mireu al vostre voltant podreu veure més caus dels que us imagineu. Vés en compte!! si no estàs alerta podria picar-te algun escurçó….
Afegit;
(alguns pensen que són el centre del món, però ai companys… la vida no és així.. no, no parlo de vosaltres. Salut i bon viatge)
