En Pep hi diu la seva

Per coses de la vida em veig obligat a treballar en un altre país. Andorra ha estat sempre un país d’acollida i per tant no en puc dir cap mal (tot i pensar-ne alguns). M’hi guanyo la vida i gràcies al país dels Pirineus podem pagar les factures. Altra cosa és la meva situació legal i fiscal. Sóc com a molts companys de fatigues un Fronterer (els treballadors que resideixen en territori espanyol i que treballen a Andorra). Això què vol dir? bàsicament que tens totes les obligacions del món però pocs drets. O sigui que no som residents a Andorra amb les avantatges, sobretot fiscals, que això representa, però tampoc som treballadors a l’Estat Espanyol. Això vol dir que com a treballadors cotitzem a Andorra però alhora l’Agència Tributària espanyola ens reclama els impostos corresponents a la nostra residència en el seu territori. O sigui que paguem dues vegades: a Andorra i a l’Agència Tributària espanyola. Fins fa unes setmanes imperava en aquestes contrades la tant anomenada frase: Qui dia passa any empeny! és a dir quasi ningú estava al corrent de pagament amb l’Agència Tributària. Aquest fet, però ha canviat. De cop centenars de treballadors de l’Alt Urgell han rebut requeriments de l’Agència Tributària i s’han obert 123 expedients a com en diuen ells potencials contribuents. No cal que us expliqui l’acolloniment general de tots els ciutadans que creuen la frontera dia rere dia per anar a treballar.
Tot plegat un joc de despropòsits. Sempre he pensat que és un deure de tots plegats pagar impostos. Això és evident. Ara bé, pagar-los dues vegades? O sigui a part de la retenció salarial que paguem l’Agència Tributaria espanyola també ens persegueix per fer-nos pagar els impostos corresponents. Els Fronterers paguem per tot però què rebem a canvi? No som ni d’aquí ni d’alla i per tant molts no sabem realment en quina situació ens trobem. La figura del Fronterer no està reconeguda a l’estat espanyol i per tant sens tracta com qualsevol altre ciutadà que viu i treballa dins les seves fronteres.

Imagineu-vos que cada matí agafeu el cotxe per anar a treballar (en transport públic és quasi impossible), et dirigeixes cap a la feina, però en el trajecte has de creuar una frontera i una aduana, et demanen els papers, et miren el cotxe, i l’Agència Tributària et controla cada vegada que intentes traslladar-te al teu lloc de feina. Si a sobre ets dels afortunats que tens el temps suficient per anar a dinar a casa doncs torna a creuar la frontera i l’aduana, més control, més cues. I així dia rere dia. Alguns direu que els salaris d’Andorra ja s’ho valen. Bé potser sí o potser no però per a la majoria de treballadors no qualificats la situació no és ben bé així.
Andorra ha estat sempre un país d’oportunitats per a molts de nosaltres. Treballadors qualificats amb un alt nivell d’especialització que no podríem treballar a casa si no fos pel país veí que ens acull.

Què demano doncs als nostres polítics i sobretot a l’estat espanyol?

Dels primers una major implicació en la nostra problemàtica (alguns ja ho estan fent) i una defensa dels nostres interessos. Som quasi dos mil els fronterers que necessitem una solució i som per tant quasi dos mil possibles votants… potser que hi comencin a pensar….

a l’estat espanyol li demano que clarifiqui d’una vegada la nostra situació. Cal regularitzar la figura del Fronterer i cal deixar clar quines obligacions i drets tenim. Cal crear una legislació específica per nosaltres que sigui coherent amb l’esforç diari que realitzem i ens permeti contribuir d’una manera justa i equitativa amb els nostres impostos.

En resum cal fer-nos visibles i demanar una solució ràpida a la nostra situació.