Sovint repasso les fotografies que he fet aquests darrers anys. Tinc, però, especial tendència a mirar-me les dels nostres viatges als campaments de refugiats sahrauís. M’agrada observar com en aquests anys han evolucionat les seves vides. Com han millorat les condicions de vida de les famílies de les nenes i com malgrat tot sempre tenen un somriure que il.lumina la seva cara.
En els nostres cinc viatges he fet 2059 fotografies i avui m’agradaria ensenyar-vos la primera. Té com comprendreu un simbolisme especial.
02/03/2005
La fotografia no és bona, no té la llum ni l’enquadrament apropiats, però és molt espontànea. M’agrada fixar-me en el somriure de l’Abeida la mare de l’Adila (al fons a dreta). No el coneixia de res (com deia la cançó del Raimon) però deseguida va voler conectar amb nosaltres. Malgrat no entendre res del que ens deia la seva humanitat ens va captivar. Dona senzilla, alegre, patidora i amb un cor gran, molt gran, ens va rebre com si ens conegués de tota la vida. Sempre somriu, sempre canta, sempre té un “Pep como estás??” “bien, bien?”
Gràcies, espero veier-te aviat!!!
