Segons l’Enciclopèdia Catalana una estaca és:
“Pal amb punta en un extrem per a clavar-lo a terra, en una paret, etc.”
Doncs bé, el meu malson comença aquest matí. Com faig habitualment i després de la dutxa de rigor baixo a la cuina i li dono el bon dia al nostre gos, en Bart. Ràpidament sortim a passejar, ell es distreu una estona i jo m’acabo de despertar. Però aquest matí tot just deixar-lo sortir al jardí m’he quedat glaçat. Un estremiment involuntari, convulsiu i rítmic, és a dir, una esgarrifança, m’ha deixat paralitzat. Vuit Estaques, grosses i profundes dividien el nostre jardí. Quins maleïts personatges obscurs, emparats per la foscor, s’han introduït en la nostra propietat i l’han marcat amb estaques?
Quan m’he refet de l’espant, però, he començat a pensar. Quin és el motiu d’aquesta violació? i el més important, quin sentit tenen les estaques? El riu Segre passa a prop de casa, a tant sols uns centenars de metres, potser el motiu és aquest? o pitjor encara han descobert que el nostre jardí és un cau de vampirs? potser hi viu en Dràcula sota casa nostra?
A poc a poc una suor freda m’ha recorregut lo cos. També he pensat que algú pot estar preparant un robatori. Potser ens volen robar, què sé jo, potser l’aigua de l’aixeta del jardí o potser l’aigua del Bart i han deixat unes marques per no perder-se la pròxima vegada que vinguin a casa. Però, je je, potser es pensen que los de muntanya som rucs. Ja ens hem mobilitzat. Nosaltres + els veïns (en total sis persones) ens hem reunit i hem decidit: què no ens fotran ni una gota del nostre jardí. Hem fet venir la premsa, fins i tot alguns ens han ajudat a fer una mica de muntatge amb les fotos: una pancarta, els padrins d’uns amics… i en poca estona tot el poble està en marxa. També hem preparat una manifestació pel dissabte. Encara no sabem que farem, però segurament tallarem un carrer del poble (potser així veuran que anem a per totes).
Finalment, tot i desmentir-ho durant dos dies, lo barrufet, un veí del poble, ha confessat. Les estaques les va posar ell. Es veu que s’ha quedat sense aigua per regar les plantes i volia fer una instal.lació, això sí, completament reversible per fer una mena transvasament per portar aigua del nostre jardí al seu.
Tot plegat ridícul no? doncs si fa o no fa és el que passa a la vida real. Us heu fixat quina imatge estem donant de país? i els nostres polítics que hi fan? doncs el de sempre foter-se els plats pel cap.
Res de parlar, res de planificar, res de negociar i el més trist cap unió, cap planificació conjunta, cap imatge d’unitat davant una greu crisi. Això sí, ara tots són més papistes que el papa. Que si el Segre, que si el territori, que si ni una gota.
Tot plegat molt i molt trist. En moments com aquests sempre recordo els campaments de refugiats. Sense aigua corrent, amb instal.lacions precàries, però ells es reparteixen l’aigua entre tots. La solidaritat és un dels pals de paller d’aquest poble. M’agradria veure com el meu poble és capaç de fer-se adult i veure com els problemes dels uns són els problemes de tots. De moment, però, em sembla que això avui no toca……
Molt em temo que si es posen a negociar només podem sortir-ne escaldats… Sempre es beneficia en una direcció (per qüestions polítiques) quelcom semblant a les eternes queixes dels equips de futbol modestos quan els xiulen un penal que no era en partits contra Barça o Madrid. Més val que es tirin els plats pel cap, no decideixin res, gastin gasolina de cotxes oficials, es vagin fent famosos i acabin de deixar el país com un solar… Potser així tindrem una oportunitat de redreçar el rumb.
O sempre poden anar de peregrinació a Montserrat i cantar el Virolai o pagar-se un viatge a una reserva índia als EEUU i aprendre la dansa de la pluja dels antics cacics.A les comarques del plà estem tan indignats que no tinc paraules. Recordo la mare quan explicava com pescaven al riu allà a Vilanova la Barca, samaruques, barbs, truites i un sens fi de peixos que jo només he vist a les peixateries o als rius d’alta muntanya o en alguna piscifactoria. El Segre és mort al seu tram mitjà i al baix. Ara volen rematar la feina i matar-lo del tot.Ai Pep! avui he entrat al teu bloc gairebé segura de que en parlaries.NO TENEN VERGONYA!!!!!!!
Meister i Antònia, gràcies pels vostres comentaris. Cada dia tinc més clar que el famós territori, o sigui les comarques de l’interior acabarem sent una reserva on quatre il.luminats com nosaltres viuran costi el que costi i fent els sacrificis que facin falta. Voleu saber per què? doncs molt fàcil, nosaltres sí que ens estimem la terra i els seus recursos i ens agrada viure aquí on vam néixer. He pogut viure de molt a prop el poder de la capital i finalment els polítics fan el següent raonament: Àrea metropolitana: 5 milions i mig de persones i de possibles votants, la resta…… la xocolata del lloro. Suposo que tots tenim molt clar quins territoris poden sacrificar-se i quin no.Tanmateix el que més m’indigna és com actuen els polítics en crisis com aquesta. Tots mirant-se el melic i intentant treure els millors resultats d’una situació tant i tant lamentable.una abraçada… Antònia, potser comencem a tenir telepatia….??
Fa una anys, tampoc tants, vaig llegir el llibre: Calidoscopi de l’aigua i del sol. Ingenua de mi! em vaig pensar que era ciència ficció o una novel·la molt alarmista. Doncs ja hi som a la situació descrita en aquell llibre.Aquest assumpte de l’aigua em té molt capficada. Nosaltres no ens dediquem a l’agricultura però, que faran la gent que s’hi dediquen? Què faran els ramaders?Tants diners emprats en encimentar el canal, tants anys de restriccions d’aigua, tants anys de esperar a San Josep perquè donessin el canal i poder rentar amb la rentadora, dutxar-se amb normalitat, que obrissis l’aixeta i baixés aigua i ara mira això: a Barcelona es permeten el luxe de desaiguar un munt de litres per pérdues des de qui sap quants anys i nosaltres, com sempre, fent el carallot.Clar que l’aigua és un bé universal i tots hi tenim dret però desparar un altar per parar-ne un altre no em sembla una bona solució.I d’altres que no parlin del Roine perquè després de tants anys de remenar-ho el més calent a l’aigüera.No sé si tenim telepatia, Pep, de allò que estic segura és que malgrat la diferència generacional ens preocupen coses paregudes.A tu i a mi ens agradaria que el vostre Martí i tots els nens catalans poguessin veure el riu viu, ben viu a a capçalera i al desguàs.Bona nit.