Potser algú pensarà que estic mig sonat, però a vegades quan estic tranquil sense fer res i miro algunes de les fotografies del fotobloc recordo l’olor del desert. És una barreja estranya de diferents aromes: carbó, te, aquell tabac tant fort que fumen alguns sahrauís, tot plegat un conjunt d’emanacions volàtils que conjuntament aconsegueixen crear una olor característica d’aquell punt del desert. En pocs dies podré tornar a sentir-la, els que ja heu estat als campaments sabeu que s’enganxa a la roba i al cos i no et deixa fins que arribes de nou a casa. És com un petit regal que intenta recordar-te sempre que allà enmig del no res encara hi viu un poble. Un poble que malgrat tot es lleva cada matí amb un somriure, un poble que rep els seus visitants com si fossin familiars, un poble que ha fet de l’espera una ciència.
Aquests dies intento memoritzar l’olor que fa el Martí. És una oloreta tendra, lleugera i innocent que m’ha captivat. Faig esforços per guardar-la a l’interior del meu cap i recordar-la quan estigui envoltat de l’olor del desert. M’agradaria poder-lo dur a visitar la seva família sahrauí quan sigui gran i ensenyar-li que el desert també té la seva pròpia olor.
Doncs a mi no m’ho sembla que n’estiguis de sonat. Em passa el mateix. Sempre porto collarets de clau d’olor, llavors els guardo en un calaix o en algún armari, sota la roba. Quan l’obro l’olor del Sàhara m’arriba i amb la flaire, un munt de records i escenes viscudes.I encara recordo prou bé l’olor de les nenes quan eren petites, i el del pare i de la mare.Un petó per a la Txell i per tu i un petonet pel Martí.Per cert, com va la són?
Antónia:El Martí es porta força bé i ens deixa dormir bastant. És molt bon minyó!!una abraçada
Los olores componen una de nuestras memorias más primitivas. tal vez por ello sean tan evocadores.Me alegro de que Martí sea un buen bebé