Sovint, a migdia, quan baixo de la feina cap a la Seu m’aturo en un supermercat a comprar quatre coses. Ahir no en va ser una excepció. Pa, bolquers, algun suc i aigua amb gas, és tot. Pago i surto cap a l’aparcament. A mig camí ja començo a possar-me de mala llet. Un vehicle impedeix sortir a tres cotxes, un d’ells el meu. A l’interior una senyora gran sentada al seient de l’acompanyant. La pobra dona em mira amb cara de no saber que dir. Em comenta que, la conductora no tardarà, ha entrat a mirar un preu i prou. Per educació li dic que no passa res. Però sí què passa, tinc pressa, el pàrquing és pràcticament buit i la pobra avia està passant un mal moment. Passats uns minuts la situació no ha millorat gens. Finalment dos dels tres cotxes aconseguim sortir fent filigranes i marxem cap a casa. L’avia, però, continua a dins del cotxe sense saber molt bé què fer.
Quina barra!
Tot plegat m’ha fet pensar en els nostres avis i avies, en com els tractem i en com els tracten altres pobles diferents al nostre. En aquest darrer viatge als campaments he pogut observar com la mare de les nenes i les seves germanes i germans cuidaven el seu pare. Aquest està malalt i greu i els seus fills fan torns per cuidar-lo.
Vaig intentar imaginar-me una situació similar aquí, a casa nostra, i sincerament va costar-me molt d’imaginar.
L’any passat vaig fer un curs d’estiu de la Udl dels que fan a la Seu, era de fotografia, i havíem de fer un treball fotogràfic sobre la Seu, el meu va ser sobre la gent gran, http://davidmsfoto.blogspot.com/2007/07/la-gent-gran-la-seu.html.En moltes cultures les grans decisions es prenen en el consell d’ancians, que es el mateix que el consell de savis.
Molt xula la foto David. Gràcies pel comentari, sovint no fem cas d’aquelles petites grans coses que tenen realment importància. Tard o d’hora nosaltres també serem avis i llavors potser veurem les coses d’una altra manera