Aquests darrers dies m’he adonat d’una cosa: sóc un adicte, sí ho heu sentit bé, un adicte a un petit minyó de tres mesos que s’ha convertit amb tota la naturalitat del món en la meva principal obsessió. Aquesta darrera setmana he estat treballant a l’illa de Sardenya. He estat bé, no puc queixar-me, però tot i així, no he aconseguit treier-me de sobre una certa enyorança. No em fa gens de vergonya admetre que el trobo a faltar. Les seves mirades, els seus somriures i fer-lo adormir en braços. M’agradaria poder-li ensenyar on sóc, les platges, el paisatge i la gent del país. Quan tinc cinc minuts de tranquilitat el recordo, i quan el recordo m’agrada pensar que ell també em troba a faltar. Segurament són il.lusions i pensaments d’un pare novell amb poca experiència. Què hi farem!!
Ja tinc ganes de veure’t ratolí!!!!!!
