És simplement llei de vida, passa el temps i et fas gran. Alguns, potser la majoria, pensen que fer-se gran significa augmentar també la teva responsabilitat, tenir més paciència, pensar en les obligacions i també actuar en conseqüència. Malauradament no sempre és així. Si aquesta norma de carrer l’apliquem als col-lectius la cosa perd pistonada ràpidament. On vull anar a parar? Doncs als partits polítics evidentment.
En el passat tripartit Esquerra va ser sens dubte l’ull de l’huracà. Sovint s’ho va guanyar a pols, altres vegades era pura estratègia per desprestigiar el partit. De tota manera i amb la perspectiva que ens dóna el temps, m’atreveixo a afirmar que les bases del partit no estaven preparades per assumir la responsabiltiat que se’ls va demanar. Esquerra tenia un reduït però preparat grup de dirigents que van ser incapaços de controlar el partit i la resta de dirigents no tant preparats. Tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora.
En aquest segon tripartit, part de les bases d’esquerra encara no saben o no entenen que és ser un partit de govern (ho demostren les accions de Re-agrupament i EI) tanmateix els dirigents estan més controlats i tranquils.
La palma d’aquest segon tripartit se l’emporta de carrer Iniciativa per Catalunya. La gestió del problema de l’aigua va ser força lamentable i si parlem del departament d’interior la cosa ja fa una pudor insoportable. Personatges com el senyor Boada dirigint el departament! mama por!
En fi això passa quan un partit petit, minoritari i amb poca experiència de govern aconsegueix tenir responsabilitats. Simplement no estan preparats. Estan tant enfeinats col-locant els seus companys que no tenen temps per fer la feina. Exemples d’aquesta política? Doncs el nomenament d’un director territorial d’interior al Pirineu i també i aquest no té pèrdua el nomenament d’un adjunt a direcció del director de medi ambient a Lleida pel Pirineu. Perdoni? Algú podria explicar-me que fan aquest senyors o tants i tants d’altres com ells?
Jo ho anomeno el “síndrome de la cadira”. És la mania persecutòria que tenen els partits petits per col.locar a tots els militants històrics i també a futures però inexpertes personalitats del partit que actualment ocupen algun càrrec a les joventuts dels mateixos. Tot plegat un pupurri de personatges varis que acaben ocupant càrrecs de responsabilitat dins del nostre govern i el més imporant gastant el seu pressupost.
Per acabar una breu reflexió: estic convençut que la nostra policia és massa important per deixar-la en mans de segons qui. Per tant amb tot l’afecte del món: senyor Saura plegui siusplau!
Hola,Contra més grans ens fem més exigents ens tornem, amb nosaltres mateixos i amb el que ens envolta. Per tant és perfectament normal que et sentis com et sents amb aquesta força politica minoritaria. I dic minoritaria per que a cops de cadira, com molt bé diu tu, han aconseguit al llarg dels anys, pensa que Esquerra no es un partit novell, Iniciativa si, que els seguidors els haguem deixat de banda i fins i tot han aconseguit que deixem de creure en els ideals del partit a qui representen. Jo de joveneta seguia i patia amb Esquerra però amb el anys, com tu sents ara, em vaig “anar fent gran” i no em va agradar el tarannà que portaven. I els vaig deixar. A partir d'aqui tot ha sigut un cúmul de desproposits i uns dirigents, al meu entendre, impresentables.I si, la “nostra” policia és massa important per deixar-la en mans del Saura & Cia, per tant mantinc el Saura dimissió (hauràs vist la compareixença que ha fet no? patética).Com està el Martí?
Hola mercè, el martí està molt bé,, té una mica de tos però res més. És un fletxa. En breu reiniciarem el seu bloc.Gràcies per dir-hi la teva.
Has aconseguit emocionar-me al veure que has deixat un comentari en el meu blog. Molts de petons a la Txell, en Martí i moltes gràcies per dir-hi també, la teva.
Ei, que fa molts dies que no hi dius la teva. I no és excusa dir que estàs cansat del cap de setmana, val?