Fa tot just un quart d’hora he vist un documental bastant interessant a Canal de Historia titulat: “Bloggeros y militares”
Ha estat un exercici del tot recomanable veure com soldats destinats a Irak es convertien en bloggers, els seus motius, les seves reflexions i els seus pensaments. De fet no ens diferencia res tret de l’entorn. Tots tenien una gran necessitat d’explicar, de dir-hi la seva, de fer veure a la resta del món el que estava passant. Igual que la resta de bloggers que escrivim tranquil-lament des de casa.
Blocs, twitter, facebook, han canviat sens dubte la nostra manera d’expresar-nos. Tots podem dir el què pensem en qualsevol moment, fins i tot en “exclusiu directe” com deien abans a la TV.
No ho trobeu genial? Avui puc llegir els blocs d’amics i desconeguts, puc saber que fa en aquest moment alguna amistat ho alguna celebritat (via twitter) o veure fotos de l’escola de fa 15 anys (via facebook).
Tens alguna cosa per explicar? Doncs avui no tens excusa….
Hola Pep i família!
Tens raó, no tenim excusa si volem expressar-nos. Particularment et diré que no m’acabo de fer meu el feisbuk aquest i que amb el Twiter ni ho he provat. Ara, els blocs són una eina meravellosa.
Estic fermament convençuda de que l’invent més significatiu del segle XX són les autopistes de la informació.
Paraula de blogger.
Un petó per tots
Hola,
es per això que em vaig fer un blog. No tenia ni idea de com anava tot això. Va néixer per la necesitat d’expressa tot el que m’havia pasat i, ai las! m’adono que tot el que encara m’ha de venir. Compartir-ho amb vosaltres i rebre el feedback és fantàstic. De fet jo és l’únic canal que tinc per deixar anar les meves trifulques i rebre respostes i ànims. I de que se’m permeti de veure de tant en tant, una carona d’àngel que algún blogger ha volgut posar al meu abast.
Com diu l’Antònia, el festuc no m’agrada, de fet m’he donat de baixa i ja no el miro. El twitter m’agrada per que sé que algú em llegeix i em dona una certa tranquilitat de saber que em llegeix i fa que no em senti tant sola.
Aviat començaré a transmetre pel meu blog els desencisos constants al que em veig sotmesa cada cop que intento fer alguna gestió, del tipus que sigui.
Gràcies per ser-hi.
Gràcies.