L’Enciclopèdia Catalana la defineix com: “Lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual.”
Si em permeteu jo faria un petit canvi: Lligam afectuós entre dos éssers vius…
La vida m’ha ensenyat que l’amistat pot sorgir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. També és possible que l’inici de la relació no sigui el millor i que els recels i la desconfiança inicials es transformin en confiança i seguretat.
Tinc la sort de poder dia ben alt i ben fort que un servidor té uns quants bons amics/es.
Però i el canvi en la definició, d’on ve?
Doncs molt fàcil, des de fa temps observo com el nostre petit príncep, en Martí, va teixint una relació d’amistat amb el nostre inseparable golden retriver, en Bart. No l’hem forçat a res, i juga quan vol, el crida quan vol i si cap dels dos no en té ganes doncs els deixem fer. Una de les paraules que en Martí diu és: Baa (Bart) i renoi si la diu, la repeteix com trenta o quaranta vegades al dia.
El Bart és gros, pelut i una mica inquiet, però quan el nen s’hi acosta es transforma. Sap quan a de fer ximpleries per fer riure al seu petit amic, però també sap estar ben quiet quan en Martí s’hi acosta per fer-li carícies.
Poc a poc en Martí a perdut la por i aquesta s’ha transformat en seguretat. Així ho demostra el seu comportament.
El nostre petit príncep és carinyós, juganer i molt molt rialler. En Martí va nèixer així i així serà tota la vida. Juga i s’ho passa molt bé amb el seu company de joguines, en Jan. Suposo i espero que amb el temps els dos es faran bonc amics.
El que sí puc assegurar és que avui dia 15 de juny de 2009 el Martí té un amic i així m’ho va voler demostrar dissabte per la tarda….
M'emociono amb aquest escrit i m'emociono amb el vostre petit príncep.
El meu únic amic ja que no ent tinc cap altre, quina pena oi?, està molt vellet i malament de l'esquena, jo també li feia confidencies i em deixava “mimar” per ell ni que tant sols fos amb una senzilla mirada. Ja el deus haver vist en un post que vaig penjar…el Carbó. Ara viu amb la meva filla i el veig molt poc ja que no em puc fer càrrec d'ell.
I ara pensaràs “sola? però si te una filla!”, dons si…pero con si no la tingues, egoista i a la seva. Diumenge li vaig demanar que anés a buscarme el diari Avui ja que no em trovaba bé i em diu que encara era al llit (a les 13h) i que no tindria temps de fer-ho…
Tota la meva vida ha estat igual amb ella, que hi farem!
Amistat, sempre he donat i no he rebut res a canvi. Tant sols m'han volgut per treure'n profit de mi i ara que ja no tinc forçes físiques i no puc seguir el ritme de la gent, dons ben soleta a casa.
Amistat, quina estranya paraula, quin sentiment més llunyà.
Gràcies per aquestes fotografies tant boniques.
Pero
Poques paraules tinc per tant durs pensaments. Ànims Mercè! i una abraçada des del Pirineu
Tot i que et vaig llegint sempre via RSS feia temps que no em passava pel bloc i tot just arribo amb aquesta joia de post.
Enhorabona Pep, és força emotiu i les fotos genials!