Tots en tenim, alguns més que d’altres. Alguns les amaguen, altres les fem públiques. Algunes són bones, altres no tant. En fi tots tenim necessitats. La comunicació és una d’elles. El creixement imparable de blocs, facebook, twitter, youtube i similars n’és un bon exemple. Ah i no podem oblidar els mòbils. Em sembla que un servidor té mòbil des de l’any 1996. Un fantàstic nokia que pesava si fa o no fa quasi mig quilet (de fet no recordo quan pesava exactament). Tretze anys comunicat dia i nit m’ha creat una certa psicosi. L’altre dia vaig deixar-me el meu iphone a casa i: quin disgust vaig tenir!! Osti i si em truquen, i si el Martí necessita alguna cosa? i si m’ofereixen una feina? Sort que als 30 segons alguna neurona que encara no està infectada per la moda on-line va fer-me veure que un dia sense mòbil també podia ser com un dia qualsevol. De fet quan vaig arribar a casa, cap a mitja tarda, no tenia cap trucada pendent.
Necessitats
Potser ens estem tornant uns malalts o potser ens sentim sols i necessitem sentir-nos acompanyats.
Quin és el motiu real de tanta xarxa social? la necessitat de comunicar-nos o la necessitat de no sentir-nos sols? Què és primer l’ou o la gallina?
Suposo que la unió de tot plegat. La por amics ha estat sempre present en l’ésser humà i molt de tot allò que ens envolta, com per exemple la religió, és simplement una eina per a superar-la.
I si ho fas més sovint això de deixar el móvil? Veuràs com ni hi penses.
Pasa que la majoria de les necessitats que tenim ens les hem creat nosaltres mateixos, per tant…
No acabo de veure el sentit de l'escrit. De la necessitat a les xarxes socials i la solitud i d'aqui a la por i de retruc la religió.
És evident que hi té molt a veure la educació que hem rebut, la que hem asimilat i les circunstàncies que envolten la nostra vida, o no?
Des que ja no tinc cap familiar malalt, i n'he tingut uns quants i alhora, que ja no necesito el móvil.
Et diré que el conecto a les 10 del matí i l'apago a les 9 del vespre, o avans. El porto més per si em pasa quelcom a mi que per rés mes.
Les xarxes socials han estat força temps les meves “aliades”, una mena de finestra oberta al món que m'ha fet pasat moltes hores que no sabia o no podia anar enlloc.
Crec que pasa el mateix amb la resta de les persones. Per naturalesa, tot i que la persona no està feta per estar sola, ho estem. Tots estem sols i qui es pensi el contrari va errat. Podem tenir moltes persones al nostre voltant, poder consultar decisions a pendre però al cap i a la fi, sols.
Suposo dons que d'alguna forma tots cerquen ves a saber que en elles. Un afalag, una petita conversa, una estona d'atenció, un crit d'ajuda, un amor, una esperança, tantes i tantes coses. Si que hi ha gent veritablement malalta d'aquestes xarxes, crec però que sempre hi ha un problema de fons.
La pregunta és difícil? que hi ha primer, l'ou o la gallina? No.
Necesitem comunicarnos per que ens sentim sols, per mi això és força evident. Clar que també ens comuniquen per fer partíceps a d'altris moments que vivim i que en determinadas ocasions volem compartir. I com ho tenim a mà, actuem sense pensar. Per sort alguna vegada no pensen i això ens fa, mes lliures.
I si a sobre tenim un magnific iphone a les mans, ni te digo!
Religió. El meu cas en particular és una educació rebuda tant a l'escola com a la familia i en nombroses ocasions m'ha donat força per tirar endavant quan tot ho tenia perdut. Més que per la por en si mateixa, per altre cop la solitud. En la religió hi ha un altre persona amb la que s'enraona, a qui se li expliquen coses, amb qui es comparteix. I digali católica, ortodoxe, budista, etc.
Hola, gairebé signaria el comentari de menta fresca…Quina raó que tens. Ens hem creat un munt de necessitats que realment no ho són. Mireu, jo tinc un mòvil, però només l'utilitzo quan viatjo sola per si em passa alguna cosa…i us he de dir que només el sé fer servir per telefonar, encara que pugui fer moltes més coses. Ah, i no tinc ni idea de què és un “iphone”.
El més divertit del cas és que a mi em localitzen sempre pel fix i jo no puc localitzar, moltes vegades, als que tenen mòvil.
I parlant de la solitud, si és voluntària és una meravella. Al meu senzill blog hi tinc un petit article d'opinió sobre el tema. Per si us be de gust donar-hi una ullada aquesta és l'adreça:
petitesesroser.blogspot.com
Una salutació per a tothom,
M. Roser
Ostres mercè el teu comentari quasi podria ser l'article principal del bloc. gràcies per llegir-me i sobretot per participar.
M. Roser, quina il.lusió! Benvinguda doncs a aquest petit espai comunicatiu i gràcies pel comentari. Per cert ja he visitat el teu bloc, està molt bé. Ah i un iphone és un telf última generació de la marca apple.. una meravella