Sovint i sense saber el motiu deixem de dir-nos coses. Coses importants, o coses petites, petites, que amb el pas del temps es converteixen en grans, grans. Quin és el motiu? la por, la vergonya, la tristor, la indiferència què sé jo…
Molt de tant en tant algú es decideix i treu un tema del passat mal tancat i envoltat de dubtes. Davant la sorpresa inicial fas un esforç per recordar aquell moment. Ja t’en recordes, l’havies guardat en un raconet amb tants i tants d’altres moments. Al principi fa com una mica de por parlar-ne: recordes el moment però no coses concretes. De cop veus la llum. M’explico: No, de cop i volta no recordes exactament el que va passar, però el temps et permet contextualitzar aquell moment amb d’altres moments i per fi tens una visió clara de tot plegat.
En aquest precís moment penses: osti però si amb dos minuts ho hauríem aclarit!!
Han passat dies, mesos i anys però finalment tot ha quedat clar. Llavors penses, que ruc sóc i ràpidament afegeixes: quants temes més tinc maltancats? uf potser prefereixo no obrir la caixa dels trons…. bé potser demà l’obriré però molt a poc a poc…..
Ah cuantes vegades pasa i pasarà això que expliques!
Ens precipitem o ens deixem dur o senzillament “no toca” en aquell moment. Rutina, deixadesa, tant se me'n fot a voltes. Implicació de terceres persones, ves a saber!
De temes mal tancats tots en tenim un munt, segur. Penso que no cal però tornar a obrir la capça dels trons. L'experiencia em demostra que tot surt quan ha de surtir, que tot en aquesta vida tard o d'hora es posa en el seu lloc.
Voler forçar situacions i converses “aparcades”, et puc ben asegurar, no és aconsellable…
Mmmmm, temes interessants els plantejats darrerament.
mmmmm, gràcies pel comentari mercè… els temes sorgeixen segons les necessitas, oportunitats..
Em sona aquesta temàtica… M'hi sento identificada (¿?).
Senzillament, no cal obrir cap caixa de trons: si s'ha d'obrir, ella mateixa troba el moment per fer-ho. Hagi passat el temps que hagi passat…
Els fets no se succeeixen per casualitat…