La vaig conèixer un mes de març de l’any 2005. Em va sorprendre la seva cara. Des d’un primer moment em va transmetre bondat, tranquil-litat i estima. L’estiu anterior ella va ser capaç de fer un acte de valentia increïble. Sense conèixer amb qui estaria la seva filla gran, l’Adila, va decidir que la nena sortiria dels campaments de refugiats sahrauís durant dos mesos per conviure amb dos desconeguts.
Aquells dos desconeguts s’han convertit en dos noms que tenen rostre: el Pep i la Txell. Ens hem parlat, abraçat, mirat i respectat. Ella ens agraeix la nostra col.laboració i que durant dos mesos ens convertim en els pares de les seves filles. Nosaltres li agraïm la confiança de deixar-nos gaudir de les seves nenes. Sovint he pensat si envoltat de la mateixa situació, jo faria el mateix. Em costa d’imaginar deixant marxar el Martí a casa d’algú que no sé com és. Em costa imaginar dos mesos sense el nostre fill. Em costa imaginar que pensa la Zedna quan les seves nenes estan amb nosaltres.
Per aquest motiu tinc tant de respecte per les mares sahrauís. Si viure com ho fan és una de les experiències més dures que he experimentat imagina’t si ho has de fer sense els teus fills.
Un any més, moltes gràcies per confiar en nosaltres. Potser en un futur les coses seran diferents, potser sí…..
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
Ja vaig veure les fotografies i t'he de dir que em va transmetre la mateixa sensació amb que la descrius.
També em van impactar les dues fotos de les mans no sé si jugan amb la sorra…
A mi el que em m'estranya i a l'hora em fa reconciliar-me amb la humanitat (amb qui estic tant i tant decebuda) és que sigeu capaços de sacrificar les vostres vacances pel benestar d'aquestes nenes i nens sahrauís…
I encara em reconcilia més el fet que li ensenyeu aquests valors al vostre fill.
Gràcies per aquest gest, de tot cor.
Una dolça abraçada per Txell, Pep i Martí.
Hola Pep, aquest juliol he portat un casal d'estiu i hem tingut un nen saharaui. M'ha sorprès la seva vitalitat, ja que no el podies perdre de vista ni un moment. Suposo que les mares es sacrifiquen perquè els fills tinguin unes millors condicions de vida, encara que sigui per un temps. Segurament senten un profund agraïment per les persones, que com vosaltres,els doneu aquesta oportunitat.
Gràcies per ser solidaris.
M. Roser
@menta gràcies pel comentari
gràcies pel teu suport
@M Roser doncs sí, són la pera de moguts. Tenen molta energia, potser massa…
Les mares sahrauís estimen molt els seus fills. Qui ha estat als Campaments ho sap i tanmateix els deixen marxar sense saber on aniran a petar… De tota manera i malgrat que algú no s'ho cregui tothom que mostra interès per acollir, d'entrada, són benvinguts i pensem que “bona gent”.
Sovint, gairebé sempre, els lligams afectius entre la família d'acollida i l'infant són estrets i molt intensos. Després venen els viatges i la convivència amb les famílies d'aquests nens i nenes i passa això que dius: et coneixes, et respectes, t'abraces i comparteixes un fill o una filla.
Aquest any per motius familiars de pes no hem tingut cap petit a casa i creu-me que els he trobat molt i molt a faltar.
Avui han marxat i estaven tots tan guapos i tan contents! Feia goig veure'ls com orenetes afilerats vora l'escala esperant amb candeletes l'avió. En pic han estat a dalt hem sentit els crits de goig i els aplaudiments!
Maria Mercè, jo sempre dic que per molt que s'emportin sempre és més i més valuós allò que ens deixen.
Hi ha gent que plora quan marxen, jo sempre tinc ganes de fer-ho quan arriben… i de vegades tot i que no sóc gens ploramiques ho he fet. Quan marxen ens diem a reveure sempre amb l'esperança de retrobar-nos al seu Sáhara lliure.
Petons per a tots.