Baixant de la font del gat un país desorientat. La cançó popular és diferent però m’ha agradat el canvi. Si no recordo malament un dia vaig definir-me com: humanista, liberal, nacionalista i alguna cosa més. Ara no la recordo. Així doncs a ningú se li farà estrany que us parli de Catalunya. Per bé i per mal, vaig néixer en aquest petit país. Els pares dels meus avis i els seus pares també, ja parlaven una llengua anomenada català. Per motius diversos, bàsicament haver perdut dues guerres, aquest petit país forma part d’un estat anomenat Espanya. Fins aquí cap problema. Bé no hi hauria cap problema si tots plegats fóssim com cal, però això és massa demanar no? Mai he tingut problemes per acceptar la diversitat, la multiculturalitat, la diferència i l’anomenat encaix amb Espanya. Malauradament l’encaix ha estat un fracàs i cap de les dues parts ha estat còmoda amb la situació. Des de Catalunya s’ha fet típica la frase, “no ens entenen” i jo sempre afegeixo: “però si ni nosaltres mateixos en entenem”.
Baixant de la font del gat
El meu país és un especialista en vendre duros a quatre pessetes. Ara algú ens vol fer creure que amb quatre referèndums arreglarem el país. Ep està molt bé, tothom ha d’expressar-se lliurement, és una opció, una via, però si els referèndums els féssim a tot el país, alhora i amb total llibertat potser sí que servirien per alguna cosa.
A l’altra banda? doncs incomprensió i manipulació constant. El pobre Maragall va intentar transformar Espanya al federalisme, però malauradament aquesta opció no va funcionar. Sempre he pensat que potser al final serà Espanya la que haurà d’expulsar Catalunya. Us ho imagineu? Titular: España està harta de Cataluña y la expulsa del Estado. Collons, quina festa.
Si em permeteu retorno cap a Catalunya. Què està passant a l’interior dels partits nacionalistes catalans? els altres són nacionalistes espanyols. Al final tot Déu és nacionalista…
Doncs que tothom fot i diu el que vol. Des de fa uns mesos els amics de re-agrupament estan que flipen amb el seu projecte. Com que sempre dic el que penso, avui no serà una excepció. Per bé o per mal, vaig tenir el plaer de conèixer molts re-agrupats abans de ser-ho. La majoria militants d’esquerra. Un bon dia, el senyor Carretero, en aquell moment conseller de governació va ser rellevat pel president Maragall del seu càrrec. El debat sobre si ho havia de fer ho no és completament irrellevant, tenia el dret a fer-ho i el va exercir. Com va dir algú tots tenim un passat i en Carretero i els seus també. El conseller va sentir-se dolgut amb el partit, doncs ell volia que tots els consellers d’esquerra anessin cap a casa amb ell. La resposta del partit va ser no, esquerra continua al govern (a les poques setmanes, en Maragall els va fer fora a tots).
D’aquesta fustració en va néixer el moviment agrupa’t o re-agrupa’t. D’un profund sentiment de revenja en neix un profund moviment d’alliberació.
Com a totes les cases el moviment va créixer aprofitant els sectors minoritaris i anti tot que vivien a dins d’esquerra. Alguns que a dia d’avui escriuen articles d’opinió a favor d’en Carretero i són re-agrupats fa uns anys escrivien articles foten a parir el Conseller o ex-Conseller. El moviment agrupa’t o re-agrupa’t neix a la conselleria de governació i re-agrupa a tots els càrrecs de confiança que van quedar-se sense feina el dia que el conseller va plegar. Curiós.
Tot té un inici, i aquest és l’inici del moviment re-agrupa’t. El present? Doncs és el que és. Barretines, senyeres, crits, visques i poca cosa més. Encara no he escoltat cap programa econòmic per aquest nou país, encara no he escoltat cap programa cultural, ni financer, ni que farem amb la immigració, ni amb el turisme, ni amb la natura, ni amb els aturats, ni amb els serveis bàsics: tindrem una telefònica catalana?
Si d’una cosa estic plenament convençut és que la independència d’un país no s’aconsegueix parlant de la independència. Cal estructurar, vertebrar, ensenyar i finalment ser decidits i fer el pas. Les aventures i les frases boniques les deixo per alguns altres. Jo vull realitats, jo vull les coses clares, jo vull un programa social, econòmic i humà, la resta amics meus són paraules buides, maques però buides.
Bon article Pep, m'ha agradat. La gent sol tenir poca “memòria històrica” i va bé que algú se n'encarregui de refrescar-la.
Ja feia dies que hi pensava en aquest escrit. Recordo la cançó original, la meva iaia me la cantava mentre jo seia “a la falda” d'ella…i a mi em feia molta gràcia.
Anem per parts.
Ser com cal, que vols que et digui. Per que es masa demanar? Si jo ho soc i no em costa, els altres també, tot fora més senzill.
I si, entre nosaltres mateixos no ens entenem. I per que? Dons poder la resposta la tens en el primer punt. Si tots anesim a una, d'altra manera ens aniria. Tant a nivell particular com a nivell de pais, o no?
Aqui discrepo. El meu pais es especialista en vendre duros a quatre pesetes. NO! tothom ven no ja a quatre pesetes sino a una i, tenint en compte que una peseta ja no té cap valor (pasa-ho a euros i veuràs) és mes senzill, ens intenten robar a cada moment. Mirem una mica al nostre entorn i ho veurem. Per exemple, la Tura diu que la culpa no és del govern per no haver detectat a temps el tema del Palau sino del Mestre per intentar “delinquir”…quins webs!
I estic plenament d'acord amb tu amb el tema dels referendums.
I has vist el cartell de les festes de la Mercè? Avui surtia a la Vanguardia, al cartell de marres hi surt mERCe. Ara pensa el que volguis.
I això em serveix per enllaçar amb el tema politic.
És el que he dit sempre, moltes paraules però buides. Escalfem les mases, les distreiem una mica, les deixem cridar Visca Catalunya lliure i apa, a fer nones més contents que un gínjol, oi? Pos no, no senyor!!
Ara, es que hi puc fer alguna cosa jo? No, jo sola no però a la que comencis a buscar persones que pensim com tr, malhauradament acabes trovant als mateixos “individuus” i el resultat final torna a ser el que deiem. Més barretines, senyeres, bla bla bla…
Es el que jo sempre he dit, primer treballem de valent i ja ens quedarà temps per cridar i ballar…
Aixì m'ha anat, aixì ens va.
Per cert, m'agrada trovar paraules com collons, cabronzete, etc en els teus escrits!