Divendres passat vaig veure per primera vegada la pel.lícula “el nen amb el pijama de ratlles”. Suposo que no cal que torni a explicar què penso en relació al poble jueu (si algú ho vol saber que faci un tomb pel bloc). He de confessar-vos que tot i haver llegit i vist força material sobre la brutalitat de l’Holocaust la peli va impactar-me molt. De fet em va entristir molt. Com podem arribar a fer coses així? quant d’odi s’ha d’acumular per convertir-te en una bèstia malparida?
No tinc resposta per aquestes preguntes, però tinc molt clar que NO PODEM OBLIDAR!!
Us deixo un enllaç on hi podreu veure fotografies de l’Àlbum d’Auschwitz. Segons la Viquipèdia l’Àlbum és una excepcional coŀlecció fotogràfica de l’ Holocaust durant la Segona Guerra Mundial. Foren trobades en un camp d’extermini nazi, a Owicim, Polònia. És l’únic testimoni fotogràfic del procés d’extermini del camp de concentració d’Auschwitz Birkenau, fetes pels propis nazis, llevat de tres realitzades pels presoners del grup de Sonderkommandos jueus.
El propòsit original de les fotos no ha estat mai determinat. Podien haver estat preses per Ernst Hofmann o per Bernhard Walter, dos homes de les SS responsables de prendre les empremtes i realitzar les fotografies d’identitat dels presoners que no eren seleccionats per a l’extermini.
L’àlbum consta de 56 pàgines i 193 fotos. La col·lecció tenia originalment moltes més fotos, però abans de ser donat al Museu d’Israel, Yad Vashem, algunes van ser cedides a supervivents que van reconèixer a parents i a amics.
Les imatges documenten detalladament l’arribada dels jueus nouvinguts d’Hongria a començaments de l’estiu de 1944: com eren baixats dels vagons de càrrega i el procés de selecció realitzat per suposat personal mèdic de les SS i per guàrdies del camp, que separaven aquells qui eren considerats aptes per al treball dels qui serien enviats a les cambres de gas. El fotògraf seguia tant els grups seleccionats per al treball fins a la sortida del camp com els grups seleccionats per morir fins a l’entrada dels crematoris. El fotògraf també va documentar la feina de l’àrea anomenada Canadà, on les pertinences dels presoners eren classificades per ser enviades a Alemanya.
Us deixo també dos enllaços del youtube. Són molt durs però cal fer l’esforç per no repetir els errors del passat.
D'acord que no podem oblidar, perquè no es torni a repetir…De totes maneres, per desgràcia, molts han oblidat i han repetit.
Jo vaig llegir el llibre i em va impactar molt, m'agradaria veure la peli, suposo que visualment encara deu ser més corprenedor, si és que s'adapta al guió del llibre, ja que de vegades canvia una mica la visió inicial. Trobo que és una història que no podia tenir cap més final, si volia ser coherent, encara que faci esborronar.
Salutacions cordials,
M. Roser
Roser tens raó molts han oblidat, fins i tot molts jueus. Ahir vaig veure un reportatge sobre com viuen actualment molts supervivents dels camps de l'horror i era força lamentable. El govern d'Israel els tenia abandonats.
Leí la novela “El niño con el pijama de rayas” porque me la recomendó mi hija María. Me impresionó.
¡¡¡ Cuánto camino nos queda por avanzar a los seres humanos !!!
Aquellos hechos fueron algunos de los más atroces de nuestra existencia como especie. Debemos aprender de ellos para no volver jamás a cometer esas barbaries.
Malhauradament, diguem pesimista, l'ésser humà trova altres formes d'extermini i a nivells molt més subtils.
Els fets que descrius són colpidors i descriuen a la perfecció fins on pot arrivar la crueltat humana, tot un poble, una creença…
Però em paro a pensar en fets del dia a dia, en persones que em som molt més properes i crec que podem arrivar a ser molt pitjors encara. I em fa por. No per mi que segurament ja no ho veuré, però si pels vostres petits.
Si, diguem pesimista.
Hola Pep, aquí una que ha llegit el llibre i ha vist la pel·lícula. El guió respecta la novel·la. Tot i que ja sabia la trama, de fet gairebé no hi ha trama perquè el final es força previsible la sensació de desastre planeja sobre el film des del primer minut. La fotografia, el color la música tot está dirigit al final dramàtic.
Te la recomano.