L’enciclopèdia catalana defineix plorar com: ésser vivament afligit per alguna cosa; lamentar.
Dilluns vaig acompanyar els nens i nenes sahrauís de la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Berga fins a l’aeroport de Barcelona. Primera part del seu viatge de retorn cap als campaments de refugiats. Des de fa set anys tinc el plaer d’acompanyar els infants en la seva arribada i també en el seu retorn. Són dos moments especials, però si m’he de quedar amb un sens dubte escolliria el retorn.
Tant per les famílies com pels nens és un moment dur. Els dos mesos de convivència es fan notar i els sentiments exploten i surten a la superfície com si fossin un enorme castell de focs.
Aquest any, per primera vegada, he pogut viure aquest moment com un simple observador. Després de set anys aquest ha estat el primer estiu sense les nenes sahrauís a casa. Tot i no patir en primera persona els efectes de la pèrdua, es impossible no emocionar-se quan veus l’escena del comiat. Aquells petits infants, de pell morena, durs com el desert que els acull s’alliberen del seu caràcter i ploren en acomiadar-se de les seves famílies d’acollida. Les famílies, coneixedores del destí final dels infants, no poden evitar l’emoció en veure com els petitons retornen cap a casa.
És justament en aquell moment quan el projecte tanca el cercle. És això i res més. Les nits sense dormir, la feina feta, les hores perdudes i el possible esgotament desapareixen en veure com tot plegat té un sentit.
Poc a poc tot torna a ser normal i el plor es substituït pels somriures. A milers de quilòmetres els seus pares, parents i familiars els esperen. Els infants tornen a casa amb dos mesos d’experiències inoblidables i amb l’energia suficient per sobreviure a les dures condicions de la Hamada Algeriana.
Em vaig trobar als lavabos amb la Sàhara. Anava preciosa i mudadísima.
Amb molt d'orgull i amb un accent pirinenc que em va deixar embadalida em va dir que ella era del Sàhara i de la Seu. I jo li vaig preguntar si era la nena del David. Llavors va ser ella la sorpresa.
Bon viatge. Sé que han arribat bé.
Jo no sóc propensa a les llàgrimes però quan els nens van passar la cinta cap a internacional… ho confesso també se'm va escapar una llagrimeta.
Els trobo a faltar molt. Ja penso en el proper viatge.
Petons per a tots.
El Martí està preciós.
A mi em va costar no deixar-me portar per les emocions….la sort es que al acompanyar-los a l'aeroport vius amb més intensitat el moment del adèu, i ells et regalen els darrers moments jugant amb tu i explicant les seves experiències, el millor moment el previ a l'embarcament en regalar-me tots cada un d'ells petons i abraçades…de les de veritat!
Antònia, la Sàhara es un encant, dintre de la peculiaritat de la seva família, tè uns modals i ua educació com molts nens d'aquí no tenen, i el millor es que cada any ens estimem més, i el seu esforç ho demostra.