Des de fa uns mesos realitzo sortides setmanals per fer una mica d’esport. Bé de fet des de fa uns mesos vaig a córrer. Avui, que ja torno a sentir la cama dreta com sempre, després de patir una sobrecàrrega del bessó, i fer uns dies de descans, m’he plantejat explicar perquè corro. Fa un temps vaig llegir un llibre on l’autor explicava els seus motius (de què parlo quan parlo de córrer, de l’Haruki Murakami). Ell explica que molts pensen que correm per cuidar-nos i així poder retardar l’envelliment, però realment correm per gaudir del present i viure avui de la millor manera possible. Aquest element és clau, el present, l’avui i l’ara.
Els darrers mesos no han estat fàcils per a quasi bé ningú. Jo no puc queixar-me ni ho penso fer, però és evident que l’entorn ens condiciona. Retallades, plans de viabilitat, acomiadaments….. En aquest context tens dos opcions: et deixes portar per l’estat d’ànim col·lectiu i a poc a poc t’esfonses en el desànim o respires profundament, mires al teu voltant i decedeixes no esfonsar-te, pensar en positiu, creure en un mateix i en la resta de persones que t’envolten i canviar d’actitud.
Córrer segurament va ser la primera decisió que vaig prendre just després de respirar profundament. Córrer va ser el primer gran repte, el personal, el més íntim, aquell que dius: si ho puc fer… la resta serà fàcil. Tinc els genolls fotuts i precisament per això la motivació va ser doble. A poc a poc, sense pressa, sense intencions de fer llarges distàncies, sense objectius, simplement córrer fins on el meu cos digui prou. Així ho he fet i avui després d’uns mesos he passat de córrer poc més de tres quilòmetres a fer-ne més de deu en cada sortida. Sabeu quina sensació s’experimenta quan després d’anys de sentir dolor de cop et trobes corrent 10 quilòmetres sense cap molèstia? És acollonant! Sense voler he trobat una de les claus per al futur… davant l’adversitat: treball, constància, tenacitat i sobretot deixar fer les coses sense pensar en el resultat, tot, absolutament tot té resposta i solució, però requereix del seu temps. “LA VIDA NO S’ESCULL, SIMPLEMENT ES VIU”.
Córrer m’ha fet sentir lliure, i és quan ets lliure que hi veus clar. Estic on vull estar i ja en tinc prou. I és en aquest moment, després d’estar corrent durant 30 o 40 minuts quan de cop sense saber perquè t’envaeix una energia positiva, un somriure apareix en el meu rostre i tot té un sentit …. ara ho entenc! ho fas per això. Doncs la vida és això, inicies un camí, que no serà fàcil, on apareix el cansament, la mala sort, la desgràcia, però que també està plena de petits grans moments, com aquella sensació que t’envaeix corrent. Què grans són aquells petits moments!
I tu? què vols ser quan siguis gran? Doncs jo corredor de maratons, incansable, pacient, atent als petits detalls, al teu cos, als teus companys de viatge, a l’entorn, i sobretot, sobretot, gaudint al màxim del recorregut… de fet només la correm una vegada aquesta marató anomenada vida.
‘Kony 2012′, un vídeo que reclama l’arrest de Joseph Kony, el líder d’un grup d’Uganda que segresta nens i els obliga a fer de milicians, s’ha convertit en un dels virals de més èxit que es recorden. En només 5 dies, des d’aquest dilluns, el vídeo –un documental de 30 minuts dirigit pel cineasta Jason Russell– ha tingut més de 56 milions de visualitzacions a YouTube i ha arribat a ser ‘trending topic’ mundial a Twitter.
Passió, entrega, esforç, treball,…. us imagineu si tots plegats ens esforcéssim tant com ell en cada petita cosa? El que fa en Rush és especial, no pel que fa, sinó per com aconsegueix fer-ho.
Experience Human Flight from Betty Wants In on Vimeo.
