Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
Com tantes altres vegades, avui he decidit canviar de nou el disseny del bloc. Sóc conscient que el tinc molt i molt oblidat, i que no hi escric quasi res des de fa temps, però les coses no sempre són com volem.
Durant el procès he estat temptat d’esborrar tots els escrits dels darrers sis anys i mig i iniciar una nova etapa. Finalment he decidit deixar el passat present i mostrar tot allò que he estat, he pensat i he dit. Tots tenim les nostes motxilles particulars i cal acceptar-les i si cal mostrar-les.
Acabo amb una pregunta: què ens està passant? i fins quan continuaren fent com si tot plegat no anés amb nosaltres. … Aquí ho deixo, potser algun dia em decideixo a parlar de tot plegat.
Com deia l’anunci: vuelve a casa, vuelve, por navidad. Doncs això ja el tenim aquí.
Per molt anys i molt bon 2012 per a tothom!!
Els catalans estem obligats a reflexionar el dia anterior de qualsevol elecció política. Una ruqueria com qualsevol altra. Coses d’aquelles que no tenen cap mena de sentit. El que hauria de ser obligatori és la reflexió profunda el dia després de les eleccions.
En general el nivell dels polítics espanyols i també catalans és baix. Hi ha bons polítics, sobretot als ajuntaments, però en general el nivell és poc acceptable.
Un exemple clar és el PSC. Des de fa molts anys segueixo amb interès la política, i en tots aquests anys mai havia vist un exercici de cinisme, demagògia i engany tant greu. La patacada del PSC s’ha quedat curta, ni així són capaços de regenerar-se. El problema són els dirigents, és cert, aquells que no volen perdre aquella cadira que tant els va costar ocupar. Sobretot si tenim en compte que el grupet del Baix Llobregat no té ni estudis ni carrera professional. El problema, però, també el tenen al territori. A excepció d’algun il·lustre personatge que comença a fer un discurs diferent (A. Ros) la resta de companys de partit segueixen al peu de la lletra el discurset oficial. Mala llet, agror, engany sistemàtic i manipulació dels ciutadans. A la Seu en tenim un bon exemple…. no cal anar massa lluny. Per cert amb salaris públics d’assessors i similars tenen tot el temps del món per dedicar-se a no fer res…. algú pot fer el favor de controlar els horaris i els ingressos d’aquests personatges? Que normalment són els que sistemàticament surten als mitjans de comunicació a queixar-se de les retallades. Retallades que no afecten els seus salaris públics. A mi em faria vergonya!!!
En un país normal, el president Montilla i el seu conseller d’economia haurien de respondre davant dels tribunals. La situació financera de la Generalitat no és fruit d’una conspiració, és fruit, bàsicament de la seva mala gestió. En un exercici vergonyós ens trobem un PSC, responsable de l’actual situació, criticant les retallades que el govern d’Artur Mas està realitzant per salvar els mobles. És a dir, el culpable fa com si no existís el passat i ens parla de retallades, com si el govern actual estigués encantat de la vida d’haver de reduir els pressupostos de sanitat, educació, serveis socials, territori, medi ambient, interior, cultural…….
Com deia la meva àvia: nen d’on no n’hi ha, no en raja.
